Història

Antecedents històrics

Francisco Fornals - Membre Corresponent de la Real Academia Española de la Historia

La importància militar del port de Maó ha estat ben patent durant segles, especialment des del segle XVI, en què els condicionaments polítics el van convertir en escala marítima de l’enllaç de la Corona d’Espanya amb les seves possessions italianes. Després, durant el domini britànic de Menorca, va ser el port de suport de l’esquadra anglesa de la Mediterrània per convertir-se, finalment en el segle XIX, en la cruïlla de la ruta francesa de Toló- Alger amb la ruta mediterrània anglesa de Gibraltar a Malta

Les dimensions del port, el seu calat i la protecció dels vents dominants de la Mediterrània occidental, el van fer un dels millors d’aquesta mar, segons la coneguda frase de l’almirall genovès Andrea Doria “Julio, Agosto y puerto Mahón, los mejores puertos del Mediterráneo son”. Això va ser així, sobretot, a l’època en què la navegació a vela solcava els set mars i els desplaçaments d’aquests navilis permetien al port albergar les majors flotes d’aquells temps.

Aquesta condició del port de Maó va quedar reconeguda i subratllada per les fortificacions que es van aixecar a ambdues voreres de la bocana del port des de temps primerencs, a la vorera sud primer amb el castell de Sant Felip, a partir de 1555, i després a la vorera nord, des de 1848, o fins i tot abans.

El castell de Sant Felip, traçat per J.B. Calvi el 1555, es va ampliar diverses vegades en el període espanyol (1555- 1708), i amb l’arribada dels anglesos el 1708 es va reforçar amb una sèrie d’obres que van formar doble recinte de defensa, i també van aixecar el fort Marlborough, a la vorera sud de la Cala Sant Esteve.

A la Mola, ja al segle XVI, el governador Moncayo l’any 1541 havia aconsellat la construcció d’una força, que Calvi va acabar per descartar anys després, quan va decidir la construcció de Sant Felip a l’altra vorera del port. Van ser els anglesos, el 1708, els qui van iniciar allà el fort de Santa Anna, que va consistir en una línia trencada, formant un hornabec cobert per un revellí, que tancava el pas de la Mola des dels Freus.

Els anglesos mai no van arribar a acabar el fort de Santa Anna de la Mola, segons la traça projectada per l’enginyer Durand; no obstant això,durant anys van estar destinats allà una sèrie d’oficials a l’espera de veure acabada la fortificació.

Anys més tard (1799), els anglesos van construir a la Mola dues torres de defensa: Saint Clair (Cala Teulera) i Erskine (Princesa).

Però la fortalesa de la Mola que ha arribat fins als nostres dies és una obra espanyola, iniciada després de la demolició del castell de Sant Felip, com a conseqüència de la reactivació de les tensions internacionals a la Mediterrània occidental, quan França va ocupar Algèria. Argelia.

Menorca, després de la segona destrucció de la fortificació de Sant Felip, a la primera meitat del segle XIX, va romandre quasi sense defenses, però el creixent antagonisme aglofrancès de la dècada del anys 40 del segle XIX, per l’encreuament de les seves rutes mediterrànies, va obligar Espanya a fortificar novament l’illa.

Abans que el Govern aprovés el nou criteri defensiu de Menorca, els esdeveniments internacionals es van precipitar, i a la Cambra dels Lords britànica es va arribar a dir que si Espanya no defensava l’illa, Anglaterra prendria les mesures oportunes per evitar la seva ocupació per una altra potència.